QUE ÉS EL LUPUS? by Dr. Ricard Cervera

El lupus eritematós sistèmic (LES) forma part de les anomenades malalties autoimmunes. Consisteix en una alteració del sistema immunitari o de les defenses, per la qual el pacient fabrica en excés una sèrie de proteïnes, anomenades anticossos, que ataquen algunes de les seves cèl·lules i òrgans.
El LES pot afectar pràcticament a qualsevol òrgan, per això diem que és sistèmic, fent-ho en forma de brots, durant els quals el pacient pot patir entre altres símptomes, dolors musculars i articulars, pèrdua de pes, febre, cansament, taques a la pell després d’exposició solar, etc. Aquests brots, diferents en cada pacient, es poden presentar de forma greu o lleu, en intensitat i durada i es combinen amb períodes de remissió durant els quals el pacient està asimptomàtic.
Les afectacions més freqüents són les articulars, cutànies, renals, cardíaques, pulmonars i neurològiques. A cada brot pot presentar un o diversos símptomes. Podem dir, donada la seva diversitat, que cada pacient pateix un lupus diferent.
L’origen del LES avui dia és desconegut, es pensa que pot tenir una base genètica, amb influència de factors ambientals, hormonals, etc.
En cap cas és una malaltia infecciosa, per tant, no es contagia, és una alteració immunològica de qui la pateix. Es manifesta entre els 15 i 40 anys i és més freqüent en les dones que en els homes (la relació dones / homes és de 9 a 1). És una malaltia crònica, ja que no s’ha trobat curació, tot i que sí que s’ha avançat molt en el seu tractament, que ajuda a millorar la qualitat de vida a la gran majoria dels casos.
L’estrès emocional i físic, l’embaràs, diversos medicaments, els estrògens, les infeccions i la llum ultraviolada de la radiació solar poden desencadenar activitat de la malaltia i l’inici de la simptomatologia.
El tractament del malalt amb LES és complex per ser una malaltia encara de causa desconeguda i de manifestacions clíniques múltiples. És una malaltia sense tractament específic. La complexitat de el LES fa difícil establir unes pautes úniques de tractament o de protocol·litzar el tractament d’aquesta malaltia. No obstant això, podem dir que el pronòstic de el LES ha canviat favorablement en els darrers anys, ja que, en general, es diagnostica i es tracta millor.
Els fàrmacs més utilitzats en el LES són els antipalúdics, els antiinflamatoris no esteroides, els corticoides i diversos immunodepressors.
Antipalúdics: Tots els pacients amb LES, des del moment de la diagnosi i independentment de l’grau de gravetat que presentin, haurien de ser tractats amb antipalúdics atès que controlen l’activitat de la malaltia, prevenen les trombosi, milloren el perfil metabòlic dels pacients, disminueixen el dany orgànic reversible i la mortalitat. Són especialment útils per a les manifestacions generals, cutáneomucosas i articulars. El antipalúdic d’elecció per la seva menor taxa d’efectes secundaris és la hidroxicloroquina.
Antiinflamatoris no esteroides: S’usen àmpliament pels seus efectes antitèrmics, analgèsics i antiinflamatoris. Les manifestacions articulars (artràlgies i artritis) i de les serositis (pleuritis i / o pericarditis) responen amb freqüència a aquests medicaments.
Glucocorticoides: Els més usats són els de vida mitjana curta (prednisona, prednisolona i deflazacort) ja que permeten canvis en la seva dosificació. Estan indicats en aquells pacients amb malaltia cutani-articular activa que no han respost als antiinflamatoris no esteroides i antipalúdics, en casos d’intensa alteració de l’estat general que no ha millorat amb el repòs i el tractament anterior i en les manifestacions sistèmiques greus (nefropatia , anèmia hemolítica, trombocitopènia marcada, miocarditis i vasculitis). Els seus múltiples efectes secundaris (osteoporosi, hipertensió arterial, hiperglicèmia, dislipèmia, etc …) obliguen a buscar la mínima dosi eficaç i l’esmentada associació amb fàrmacs immunodepressors que en facilitin la progressiva disminució.

Immunodepressors: Estan indicats per a tractar la nefropatia lúpica, en casos d’afectació de sistema nerviós central, hemorràgia pulmonar, problemes hematològics greus i en aquells pacients que requereixin dosis altes de corticoides per controlar l’activitat de la malaltia o que precisin reduir les seves dosis per presentar efectes secundaris establerts. Els més importants són el micofenolat de mofetil, la ciclofosfamida, l’azatioprina i el metotrexat.
Tractaments biològics: L’objectiu en els últims anys ha estat trobar teràpies que actuen selectivament sobre les cèl·lules de el sistema immunitari implicades en el LES, per tal d’obtenir millors resultats amb menys toxicitat. Dins d’aquest grup destaquen el belimumab i el rituximab.

Dr. Ricard Cervera

Dr. Ricard Cervera

Cap del Servei de les Enfermetats Autoinmunes.

Hospital Clínic de Barcelona.

X